Tu, jo i la distància. (concursat al sambori 2013)

De sobte, no sé que va pasar però pel cap d’Adrià, que es va retornar a aquells temps d’estiu on no t’importava ni on ni quan, només t’importava amb qui.

Va ser un estiu especial. Des d’allò havien passat quasi 2 anys i ell encara la recordava amb aquella mirada captivadora i aquells somriures que tant li agradaven. I aleshores des d’un petit racó de la seua habitació començà a recordar aquells temps…

Per a Marta i Adrià va ser un estiu prou especial, perquè entre ells dos hi havia quelcom més que una gran i forta amistat, hi havia amor, passió.. Tot els seus amics del campament pensaven que acabarien junts però una vegada acabara tot no tindrien cap que fer, pensaven que una relació amb tanta llunyania no tindria futur. El temps passava i entre ells dos no passava res, els dos volien i desitjavem que passara alguna cosa, però per raons que a soles ells sabien i no deien a ningí no va passar res. El campament estava arribant a la fi, i entre ells tans sols hi havia hagut una forta amistat.

Una vesprada, en el temps lliure que deixaven els monitors al campament, els dos estaven a soles asseguts a l’ombra d’un arbre parlant, quan de sobte va sorgir una coseta especial entre ells i van acabar submergint-se en un llarg i apassionat bes del qual els dos van eixir molt feliços. Però hi havia un inconvenient, en dos dies el campament on havien passat aquells maravellosos 20 dies acabava i cadascú havia de tornar al seu poble, a la seua casa, en ambients totalment diferents.

L’un vivía a València i l’altra a Algemesí, un poble de la comarca de la Ribera Alta. Cada un tenia diferents amics, diferents ambients i sobretot un gran problema: seguien enamorats, i no es podrien veure molt fàcilmente per la llunyania dels pobles, i perquè a Marta no la deixaven anar-se’n de tant en tant a València i a Adrià de tant en tant a Algemesí. Els amics de Marta pensaven que tot això seria una bogeria i no volien que ella ho passara malament, mentres que els amics d'Adrià sabien que el quan vol a algú ho dóna tot per eixa persona, però no estava disposat a passar-ho malament una altra vegada.

Mentrestant parlaven tots els diez pel mòbil, i fins i tot es telefonaven de tant en tant per contar-se les seues coses. Marta tenia 15 anys i ella no era de relacions llargues, no estava acostumada a estimar a algú i que a més estiguera tant lluny, mentre que Adrià ja havia passat per allò i sabia que es passava malament.

Els dies, les setmanes, i els mesos pasaven i els dos s’estimaven igual o més que en l’estiu i estaven molt, però que molt penedits  que no haguera passat el que va passar abans de temps. Un dia Adrià va rebre una gran notícia que el va alegrar: a Marta la deixaven anar a València a veure’l. Els seus pares no sabien que entre ells hi havia alguna cosa més però el que importava era que la deixaven anar, i havien de posar data com més prompte possible no fóra que de sobte els seus pares no la deixaren anar. Per això en les vacances de Nadal, van decidir quedar. Quedarien a València, en l’estació del Nord a les 6 de la vesprada del dia 27 de Desembre. Marta agafava el tren a les 4 i mitja de la vesprada i quan eren les 3 ja estava començant a arreglar-se, va posar-se els seus vaquers preferits, una camisa de seda blava, i unes botes marrons. Va pentinar-se i pintar-se com mai ho havia fet; en fí, va posar-se, la veritat, molt guapa.

Marta va eixir del tren tota nerviosa i va eixir pensant què passaria, si hauría canviat Adriá i si seguía sentint tant com sentía ella. Ell l’esperava assegut en un banc de dins de l’estació, però ella com que no es va adonar que ell estava allí, va eixir fora, i ell que la va veure va eixir corrents, la va agafar per l’esquena sense que ella s’adonara i li va tapar els ulls mentre li feia un bes al coll. Ella es va girar i en veure’l la seua reacció va ser llançar-se damunt d’ell i va besar-lo com mai ho havia fet.

Durant la vesprada van passejar per València i van parlar de tot en general, fins i tot parlaren del que cadascú pensava fer amb això que tenien els dos.

Adrià li va dir que ell l’estimava molt però que ja havia passat per això, que no era gens fàcil i que ell no estava disposat a pasar-ho malament. A Marta aquelles declaracions no li van sentar del tot bé però era el que ell pensava i ella devia saber-ho. Van quedar que de moment no tindrien res, però que amb el temps es veuria, pero que quan quedaren estarien com si d’una parella de pel·lícula es tractara. Però el problema era: quan es veurien? I si en el temps que no es veurien passava alguna cosa que posara fi a tot allò? La vesprada va arribar a la fi, i Marta havia d’agafar el tren d’eixida cap a Algemesí. El comiat  no va ser tan bonic com la benvinguda perquè tots els seus pensaments estaven esvalotats i confusos però ara havia de deixar que el temps actuara.

Va arribar a casa i va dir als seus pares que tot havia anat genial i que els donava les gràcies als dos per haver-la deixat anar. Encara que per dins no pensara el mateix, haguera preferit que tot anara com abans, sense complicacions, però l’amor era així, no se li podia fer una altra cosa.

Les setmanes continuaven passant i ja havien tornar a la rutina, a començar a estudiar.

Un dia Adrià mentre parlava amb Marta, li va dir que tenia una cosa que dir-li. Ella tota esglaiada li va dir que li ho contara ràpid, que no volia sofrir. Ell li va dir aquestes paraules: “En aquesta relació som tres: tu, jo i la distancia. I no vull que açò canvie però no aguante més, t’estime i et vull prop de mi però sé que açò és més que imposible. I per això t’he de dir que hem de prendre una decisió: o continuem amb açò o tot s’acaba, quedem com amics i si amb el temps ens apropem més, tot això tornarà. Ella va dir-li que no volia que tot acabara, però havien pres una decisió, quedarien com amics. Tot es va acabar, les flames es van tornar cendres, i aquell amor d’estiu va acabant oblidant-se, fins que Adrià…

Des d’aquell petit racó de la seua habitació havia estat recordant tot allò, es va parar a pensar i es va adonar que feia 2 anys des que no parlava amb Marta que no sabia res d’ella.

Volia veure-la per dir-li que aquella decisió que va prendre en aquell temps no era l’adequada i que portava 2 anys sense ganes de tindre nóvia perquè només l’estimava a ella, i que volia retornar amb ella, a tot allò que havien deixat en l’aire. Immediatament va agafar la llibreta on tenia els telèfons apuntats, va marcar i allí ningú contestava, així que va agafar el tren cap a Algemesí i va anar a aquella casa on ella li havia dit que vivía, va trucarle i la sorpresa que es va endur era que en aquella casa ja no vivía Marta sinó que era a la casa de 3 carrers més avall. Va anar i quan li van obrir la porta es va adonar que era ella, i ella inmediatament va fer-li una abraçada i li va dir que ella tampoc havia tingut a ningú i que també l’estimava, que estava a punt de complir el 18 anys i que volia escapar-se amb ell a un racó on ningu els molestara i on podrien ser feliços sense la distància i sense ningú pel mig. De manera que van agafar els seus estalvis, una petita motxilla amb roba i calçat i van anar-se’n, van dir al seus pares que en uns dies tornarien i tot dos van escapolir-se en un viatge que mai oblidarien…